TIC, Web, php, blog, xarxes socials, 2.0, Trend Topic… són conceptes que poc a poc van generalitzant-se i incorporant-se al nostre llenguatge habitual, i també les empreses s’hi sumen, cercant treballar en el màxim d’espais possibles i arribar, així, al major nombre de clients.
No descobrim res de nou dient que són al món del 2.0, és a dir, de la interacció via tecnologies de la comunicació (TIC). Eines com els blogs, el twitter o el facebook permeten a les persones respondre en temps real a esdeveniments arreu del món, sumant-se a iniciatives, condemnant injustícies o oferint productes i serveis.
L’empresa privada fa molt que treballa en l’àmbit digital. La major part de les corporacions tenen presència a la xarxa, si bé en encara massa casos s’obliden del 2.0, sovint per la por a la resposta del client, o fins i tot al màrqueting viral.
També l’administració pública participa d’aquesta revolució, però sembla que ho fa en un altre ritme. És cert que la Llei d’Accés Electrònic va significar un fort impuls a l’ús del 2.0, però també que va ser més motivada pels forts incentius (subvencions) que van acompanyar-la que no pas per un veritable convenciment per part de les administracions locals de les bondats de l’accés universal.
En tot cas, l’objectiu d’aquest post no és tractar de les meves experiències amb la LAE, sinó el de presentar com les administracions locals (ajuntaments, diputacions, consells comarcals…) poden arribar més ràpidament i directa als ciutadans i, sobretot, fer-ho d’una forma més eficient, sostenible, ràpida i barata.
Un dels problemes que més cops he comprovat als ajuntaments és l’excés de paperassa que es genera: cartelleria, butlletins, pancartes, fulletons, tríptics… una enorme despesa en termes econòmics que va directament a totes i cadascuna de les brosses de les llars. No direm que les TIC han de substituir aquesta paperassa, perquè no és cert, degut a les fortes limitacions d’accés que tenen alguns col·lectius, però sí que poden ésser un element d’equilibri, contribuint a reduir aquesta despesa, però alhora obrint un canal d’interacció als ciutadans, el qual és el veritable benefici.
És estranyament usual trobar administracions locals sense presència en canals tant importants com Facebook o Twitter, fins i tot aquells que han realitzat fortes inversions en actualitzar la presència a la xarxa (activitat que sovint s’entén com fer una nova pàgina web). I dic estrany perquè és donar d’alta aquests canals és gratuït i amb molt baixa dificultat tècnica. Igualment, pel que fa als costos de manteniment, aquests es limiten a encarregar al responsable de comunicació que, durant quinze minuts al dia, revisi les xarxes socials que s’hagin creat.
En canvi, els beneficis són força més elevats: increment exponencial de la presència a la xarxa, en proporció al creixement de la massa de seguidors, amics o followers, el que significa que ens podem comunicar amb més ciutadans, anunciant les nostres activitats, convocant reunions o convidant a actes públics; però també rebent les queixes i suggerències. En aquest cas, l’important és entendre que una queixa amb resposta és un ciutadà satisfet, i aquesta tecnologia ens permet fer-ho en temps real.
D’altra banda, les fortes restriccions pressupostàries que s’estan començant a imposar (i que encara han d’anar més enllà), ens han d’imposar una reforma administrativa real, que ha d’arribar al màxim d’espais possibles i reduir tots els costos que no siguin fonamentals.
Deja un comentario