1. Introducció
El desenvolupament econòmic local s’assembla a les Torres de Hanoi. Es tracta d’anar consolidant les diferents bases per aconseguir canviar la situació inicial cap a una de més desitjable.
Què és el Desenvolupament Econòmic Local (DEL)?
El DEL és una política pública que té per objectiu l’aprofitament i desenvolupament de les potencialitats endògenes d’una comunitat, municipi o regió, amb l’objectiu de crear, de forma sostenible i continuada, riquesa, qualitat de vida i ocupació estable pels seus habitants.
En la mateixa línia, el Banc Mundial defineix el DEL com un procés a través del qual, el sector públic, les empreses i els actors no governamentals treballen col·lectivament per a crear unes millors condicions pel creixement econòmic i la generació d’ocupació.
Per què fer DEL?
El nostre model productiu té febleses i fortaleses. Des de mitjans dels anys seixanta, Catalunya, així com d’altres territoris arreu del món, no han prioritzat amb prou intensitat les potencialitats pròpies i han facilitat l’arribada i instal·lació de la inversió internacional.
Aquest model va facilitar un creixement ràpid i sostingut, creació d’ocupació i renda, però subjecta a una condició de partida d’increment continu dels beneficis. Amb el pas dels anys, la retallada en els marges va fer que el capital inversor aliè marxés a buscar nova mà d’obra barata i la recuperació dels marges, deixant darrere seu les zones que havien basat la seva economia local en la continuïtat d’aquestes empreses.
El DEL, doncs, té la visió de substituir aquesta situació de dependència externa per la creació de riquesa pròpia, vinculant-la al territori de manera decidida i apostant per que aquesta riquesa reverteixi en les societats locals.
Teories del DEL
La teoria econòmica ens demostra que el principal factor de competitivitat d’una economia és la pròpia organització de la producció, ja que facilita a les empreses aconseguir els beneficis de les economies d’escala i la reducció dels costos de transacció.
Aconseguir avantatges competitius no pot dependre en la constant reducció dels costos productius i de mà d’obra, l’abundància dels recursos naturals o diferencials baixos entre tipus de canvi i d’interès. El model tradicional d’avantatges comparatius no pot sostenir-se sobre la base d’aquests principis estàtics, sinó que cal migrar cap a un model d’avantatge competitiu dinàmic, basat en la innovació tecnològica, organitzativa o de gestió, i sobre una base d’increment del valor dels recursos humans.
Les innovacions tecnològiques han estat sempre a l’arrel de les revolucions industrials. La incorporació de noves tècniques condueix a l’aparició de modificacions en els sistemes de fabricació, que condueixen a increments de la productivitat i reducció de costos. També la millora en els sistemes de transport facilita el creixement del comerç internacional (o interterritorial). Altrament, aquests avenços exigeixen millores organitzatives en les empreses i l’administració pública, incloent l’aparició d’eines de col·laboració entre els agents socioeconòmics i les institucions. Per tot això, hem d’entendre la innovació tecnològica en el seu sentit més ampli, és a dir, incloure els canvis i innovacions socials que acompanyen i fan possible la innovació tecnològica (F. Albuquerque, 2003).
Són aquestes innovacions socials les que permeten un veritable èxit de les innovacions tecnològiques, en permetre sinèrgies per incrementar la qualitat de les prestacions de les empreses i millores en les relacions personals dels grups de treball; mantenir i dinamitzar el potencial de creativitat i innovació i solució de prolemes a través de la potenciació del talent personal; i satisfer les necessitats i exigències de la demanda. En paral·lel, tot aquest procés ha d’anar acompanyat d’un canvi a nivell funcional (i territorial) de l’administració pública, la qual ha de ser capaç de facilitar els processos de canvi socials, econòmics i culturals que es generen.
Albuquerque ens recorda la importància de tres factors fonamentals en qualsevol model:
- El paradigma tecnoeconòmic: elements a nivell microeconòmic, tals com l’estructura social i productiva o la base tecnològica i energètica. Són elements en els quals cal posar la màxima atenció en el moment de transformació productiva; essent aquest l’element que afegeix el valor afegit i que fa insuficient les polítiques de correcció macroeconòmiques, les quals no tenen la capacitat d’incentivar la innovació en el teixit empresarial, i per tant, no poden garantir el desenvolupament econòmic.
- El règim d’acumulació: és la interrelació que es genera entre les diferents fases del procés productiu respecte del procés d’acumulació, és a dir, el valor afegit o beneficis que s’acumulen durant el procés productiu i que faciliten els processos de reinversió productiva.
- El mode de regulació: el marc social, legal i de concertació entre els actors de referència.
El concepte de desenvolupament econòmic endogen (A. Vázquez-Barquero) concedeix una importància màxima a les relacions entre les empreses, institucions, organitzacions socials i la pròpia societat civil. Des d’aquesta perspectiva, allò que és social s’integra en allò que és econòmic: no són dos processos independents, sinó que presenten una dinàmica comuna durant el procés de concertació i de resolució de problemes entre els actors públics i privats.
El model de desenvolupament econòmic endogen afegeix la perspectiva territorial pròxima al concepte de desenvolupament genèric. Sota uns mateixos principis econòmics, identifica els elements d’avantatge que s’unifiquen sota aquesta perspectiva local:
- La dimensió econòmica, que està relacionada amb la capacitat de les empreses locals d’especialitzar-se i organitzar els propis factors productius amb la capacitat suficient per esdevenir competitius en el mercats, i que es caracteritza per una alta divisió del treball entre les empreses del sistema productiu local que incentiva l’acumulació de coneixements, sovint a través del mètode de prova – error, i la introducció i difusió de noves tecnologies. L’element clau és la proximitat i continuïtat entre els actors, el qual facilita la difusió d’informació tècnica i comercial a través de contactes informals i la consolidació històrica de coneixements, així com la integració entre les institucions i la economia local.
- La dimensió cultural, la qual, a través de la identitat cultural compartida, serveix de base als processos de desenvolupament i enforteixen la pròpia estratègia.
- La dimensió política i administrativa, en la qual les iniciatives locals creen un entorn favorable a la producció i produeixen un model de desenvolupament sostenible.
La idea central és que el sistema productiu de les ciutats i regions creix emprant el potencial de desenvolupament existent en el territori mitjançant les inversions que hi realitzen les empreses i els agents públics .
2. Concepte i objectius
Segons el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) el Desenvolupament Econòmic Local té per objectiu un procés reactivador de l’economia i dinamitzador de les societats locals què, mitjançant l’aprofitament dels recursos existents en un territori determinat i la cooperació pública i privada, és capaç d’estimular i fomentar el seu creixement econòmic, creant ocupació, renda i riquesa, amb el fi de millorar la qualitat de vida i el benestar social de les poblacions locals (M. Hernando).
En aquests termes, a nivell conceptual, el DEL és:
- Un procés reactivador és a dir, es una política pública amb vocació de continuïtat i amb una voluntat d’activar l’economia i la societat local.
- Recursos existents: o recursos endògens, és a dir, el procés vol utilitzar els recursos que es troben en el territori. Aquest aspecte és un dels punts que podrien ésser més conflictius en aquesta política, ja que això implica una preferència pels recursos locals sobre els recursos exogens, defugint així elements com la inversió estrangera, els quals des d’una perspectiva econòmica tradicional, s’han considerat beneficiosos.
- Cooperació pública i privada: el que implica que ha de ser un procés que emani del conjunt de la població local, i que, per tant, pot significar l’aparició de canvis socials, culturals i legislatius, però també canvis a nivell d’estructura organitzativa de les empreses, a nivell de relacions laborals…
Existeixen altres polítiques relacionades, com:
- Desenvolupament Rural: consisteix en el desenvolupament integral d’un territori, de manera que se’n fomenti la seva recuperació econòmica i social, així com el manteniment de la seva població.
- Promoció Econòmica: són actuacions que es porten a terme per les administracions públiques de l’àmbit local o regional, així com per les institucions privades de l’àmbit empresarial, que tenen per objectiu el creixement de l’activitat econòmica d’un territori local, supralocal o regional.
- Desenvolupament Local: conjunt d’iniciatives que sorgeixen de l’anàlisi estratègic dels agents locals, públics i privats, amb l’objectiu de fer competitius els territoris locals, ciutats i regions, mitjançant la millora dels seus recursos i factors de desenvolupament potencials, combinant inversions i iniciatives dels agents locals o territorials i dels agents externs al territori amb la finalitat de fomentar el creixement econòmic, generar ocupació i millorar la qualitat de vida i el benestar de les poblacions locals.
3. Metodologia
L’estreta vinculació del desenvolupament local amb els recursos propis o endogens condueix a l’àmbit de la planificació estratègica urbana com eina més útil per localitzar i avaluar aquests recursos.
La planificació estratègica és una eina que intenta establir un conjunt d’objectius, a llarg termini, d’una organització territorial i definir les actuacions que permetin assolir els objectius tenint en compte el comportament previsible de l’entorn exterior en el que competeix l’organització.
Què aporta la Planificació Estratègica?
- Una visió dinàmica, integrada i de prospectiva dels problemes de l’organització territorial que es tracti. Ha d’incorporar, també, la visió, intencions i projectes dels diferents agents que habiten en l’entorn de l’organització en qüestió.
- Pot ser entesa com un procés continu de presa de decisions per part dels gestors públics locals, els quals es recolzen en l’evolució possible dels esdeveniments futurs.
- Proposa un plantejament profundament relacionat amb el model Harvard del DAFO, que es pot interpretar com que l’organització territorial (ciutat, municipi, regió, estat…) aprofiti les oportunitats competitives que se li presenten en l’entorn, neutralitzant les amenaces per mitjà de les fortaleses organitzatives pròpies i la superació de les febleses intrínseques.
Evolució històrica
La noció moderna de la Planificació Estratègica va ser desenvolupada durant la dècada de 1920 a Harvard, enfocada a l’empresa privada, i entesa com una eina destinada a trobar una lògica i conjunt de propòsits que mantinguessin unida la organització. En origen va ser una metodologia destinada a avaluar les característiques organitzatives, però cap als anys 50 es va començar a emprar en l’empresa privada, essent una de les eines que van permetre l’aparició dels grans complexes industrials. En aquella època, la planificació estratègica va moure el seu focus d’interès des de la cultura organitzativa cap al risc, el creixement industrial i el mercat (model de portafolio).
- És pragmàtica: s’orienta fortament a l’acció, l’obtenció de resultats i l’execució dels plans.
- Aposta per la participació dels agents públics i privats en el procés de realització del pla, des de la definició dels objectius fins al disseny de les accions i la seva execució.
- Posa gran èmfasi en la diagnosi de la dinàmica del sistema econòmic de la regió, en funció de les relacions que té en l’entorn en el qual es mou. A partir de la diagnosi defineix millor les actuacions que millor s’adapten al seu entorn.
- Entén que la comunitat local es mou en un sistema que és cada vegada més competitiu, pel que entén l’organització com un ens que es troba en continua competició amb altres organitzacios similars dels seu entorn.
- Avalua els punts forts i febles de les organitzacions a partir de la proposta dels plans d’actuació, i els situa en el context dels desafiaments que se li plantegen en l’entorn que l’envolta.
4. Estratègies de desenvolupament econòmic
Tradicionalment s’han identificat diversos àmbits o grups de polítiques que fan incís en el desenvolupament local. A grans trets, es poden resumir en afavorir, des de l’administració pública, el paper que interpreten les petites i mitjanes empreses en el territori. Les noves empreses han de beneficiar-se d’un entorn geogràfic i d’un entorn econòmic favorable a la seva implantació. Per això, s’ha d’acompanyar els empresaris en la selecció de la millor implantació en funció del seu teixit empresarial i serveis existents, eixos geogràfics, evolució industrial i tecnològica i de l’adequació de la seva producció als mercats existents.
Aquest plantejament és central. Es tracta de localitzar si en municipis que, a priori, no serien favorables a la implantació o renovació d’empreses, s’hi pot incentivar el desenvolupament d’algun tipus de xarxes productives que generessin ocupació estable. En el cas que no sigui així, es pot investigar la viabilitat d’algun tipus de procés de desenvolupament alternatiu.
En aquest marc, les Polítiques Actives d’Ocupació (PAO) tenen un paper fonamental. Les PAO són aquelles que cerquen la inserció laboral o el manteniment de l’ocupació. Troben l’origen en el model nòrdic de l’estat de benestar, i actualment s’han estès en tot l’espai europeu. A grans trets, es considera que tenen cinc objectius:
- Incrementar la transparència del mercat de treball.
- Desenvolupar l’estabilitat en l’ocupació.
- Optimitzar els recursos humans.
- Impulsar la creació d’ocupació i el repartiment del treball.
- Atendre col·lectius desfavorits.
Pel que fa a les tipologies de mesures, les PAO es poden classificar en tres grups:
- Polítiques d’orientació, intermediació i col·locació: equilibrar la relació entre oferta i demanda de treball.
- Polítiques de formació: millorar la disponibilitats de coneixements per part dels recursos humans.
- Polítiques de promoció i creació d’ocupació: nous jaciments d’ocupació, pactes territorials per l’ocupació, foment de l’autoocupació, o ocupació pública directa.
D’altra banda, els àmbits d’actuació són extremadament amplis. El valor concret del desenvolupament endogen facilita que les diferents polítiques puguin prendre múltiples enfocaments i actuar en àmbits molt divergents entre ells. En aquests termes, el camí per aconseguir el desenvolupament local és tant divers com diversos són els recursos que podem trobar en cada territori. Hi haurà municipis que vehiculin el seu desenvolupament sobre la base de la dinamització comercial i turística, mentre que d’altres podran optar per potenciar els seus polígons d’activitat econòmica (PAE) com centres productius, logístics o de serveis, en funció de les pròpies característiques de l’empresa.
Lògicament, no existeix un model de desenvolupament local ideal ni existeix una estratègia comuna amb garantia d’èxit. Però sí que hi ha estratègies que han donat resultats positius en diferents territoris, i són aquelles que han partit de l’aprofitament dels avantatges del nivell local per estructurar i gestionar les estratègies de desenvolupament. En aquest sentit, les estratègies d’èxit són aquelles que es dissenyen a partir d’una tècnica d’interacció i interconnexió generalitzada entre els actors i els instruments, incloent entre ells el finançament, disseny, procés, planificació, direcció i control dels treballs, i, per suposat la gestió dels recursos humans (CEPAL, 1998).
- Són processos de naturalesa endògena, a partir d’unes capacitats preexistents o latents.
- Són processos que fomenten la solidaritat territorial i la identificació entre els actors.
- Són processos que recullen una forta inclinació cap a les relacions de partenariat públic – privat.
- Són processos amb un enfocament respecte dels recursos endogens des d’una perspectiva dinàmica i integral.
- Són processos que apareixen en estructures flexibles, ja que les característiques de la iniciativa privada són difícilment compatibles amb un model rígid o tancat.
5. Bibliografia
- MUNÉ, M., RAMOS, F., VIDAL, J., & ALTRES. (2005). Manual per a la planificació i avaluació dels plans programes i projectes dels pactes territorials per al desenvolupament local i l’ocupació. (À. d. Barcelona, Ed.) Barcelona: Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona (link).
- PUJOL, J., MAXÉ, V., & MUÑOZ, A. (2010). Manual per a la gestió de polítiques de promoció econòmica i desenvolupament local. Barcelona: Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (link).
- SECRETARIA D’AFERS LABORALS I OCUPACIÓ. (Setembre 2006). Estratègia Catalana per l’Ocupació 2012-2020. Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme (link).
- DARP: Programa de desenvolupament rural de Catalunya (link).
