Russel Ackoff va definir la planificació estratègica (PE) com el procés de concebre un futur desitjable i definir els mitjans per aconseguir-ho. En aquests termes, la planificació és quelcom tant senzill com això: un procés a través del qual podem definir què volem ser i un plantejament que defineix què cal fer per ser allò que hem definit.
Actualment la planificació s’ha estès a múltiples àmbits i disciplines, esdevenint una eina fonamental en el món de l’empresa i l’administració pública moderna, però l’estratègia, com a tal, troba els seus orígens en l’àmbit militar. De fet, es considera que el primer tractat d’estratègia “moderna” el trobem a la Xina del segle V a.C., amb la famosa obra de Sun Tzu L’art de la Guerra, a partir de la qual podem extreure un veritable tractat d’estratègia perfectament aplicable a qualsevol empresa en l’actualitat.
L’estratègia ha continuat essent una característica pròpia del món militar fins avui dia, però ja cap als anys 1930 es va començar a apreciar com un valor afegit en el món de l’empresa, especialment a l’entorn del concepte del posicionament estratègic. Pot entendre’s com un seguit d’activitats racionalment planificades i amb un determinat encaix entre elles, de tal manera que es generen sinergies, s’eviten les compensacions (trade-off), es facilita la presa de decisions i es redueix la possibilitat de ser imitats (Michael Porter).
L’administració pública no va començar a treballar l’estratègia fins els anys 1980, quan San Francisco (EUA) va tirar endavant el que es considera primer pla estratègic urbà, generalitzant-se a la dècada dels 1990. A Europa, un dels primers i més destacats va ser el Pla Estratègic de Barcelona ’92, que va impulsar la remodelació completa de la ciutat arrel de les olimpíades, i que, fins avui, es considera un dels de major èxit.
La generalització de la Planificació Estratègica Urbana (PEU) ha tingut efectes desiguals. Sovint, els forts condicionants temporals i en termes d’objectius dificulten tirar endavant amb èxit un pla. Llavors, quins són els elements que afavoreixen l’èxit en l’estratègia urbana?
En primer lloc, cal tenir molt present que un pla ha de determinar un futur desitjable i compartit. Així, sembla clar que el primer element d’importància és la participació ciutadana, que permetrà extreure, des d’una perspectiva compartida, quin és el model que volem. Cal fugir dels excessius personalismes, si bé cal també tenir en compte la vital importància del lideratge en tot el procés. En termes generals, es parla de la concertació, que s’entén sota un enfocament win/win, on tothom hi guanya, i sense el qual és impossible assolir l’èxit complet en el procés.
L’anàlisi de la realitat, la diagnosi, és un segon aspecte fonamental. Cal conèixer la realitat per poder plantejar els camins a seguir per subratllar els elements més forts i corregir els que no ho són tant. Sun Tzu ja va apuntar: aprofita les teves virtuds i amaga els teus punts febles…
Un altre element que cal tenir en compte és la prospectiva, és a dir, anticipar-se al futur. En aquests termes, cal plantejar els diferents escenaris futurs possibles, a partir d’una tècnica anomenada anàlisi PEST, a fi de situar la nostra organització en un entorn dinàmic, permetent plantejar un entorn creïble per al nostre pla d’actuació.
El primer àmbit de la PE ha de concloure amb un DAFO, si bé actualment aquest plantejament s’està veien ampliat per mitjà de la metodologia de l’enfocament del marc lògic (EML), que proposa un pas enllà respecte del plantejament intern (Debilitat – Fortalesa) i extern (Amenaça – Oportunitat). En aquest sentit, l’EML permet que la pròpia metodologia ofereixi la solució, a través de l’enfocament causa – efecte propi de l’arbre de problemes i la matriu de planificació.
La darrera fase de la PE és el pla d’actuació, les actuacions que ens han de permetre aconseguir el futur que hem definit. En el cas que s’hagi optat pel EML, la pròpia metodologia ens hauria d’oferir les solucions, però en cas d’un enfocament tradicional “estratègic”, caldrà plantejar un seguit d’estratègies orientades a aconseguir aquests objectius. En termes generals, cada organització tindrà un enfocament diferent, la qual determinarà la naturalesa del pla d’acció.
Así pues, los verdaderamente hábiles en la guerra someten al ejército enemigo sin batallar. Capturan las ciudades enemigas sin asaltarlas, y se apoderan del estado enemigo sin campañas prolongadas. Su meta es tomar intacto todo cuanto hay bajo el cielo, mediante consideraciones estratégicas. Como resultado, sus tropas no se desgastarán, y las ganancias serán completas. Este es el arte de la estrategia ofensiva.
Deja un comentario