Avui en dia, la major part dels municipis i comarques aposten pel turisme com una fórmula per millorar el propi teixit econòmic local. Aquesta percepció és molt més acusada en els territoris agrícoles, sovint amb una estructura econòmica menys desenvolupada que les zones urbanes, però també amb uns potencials d’atractivitat turística força més elevats. En aquest sentit, en sorgir el conegut com turisme verd no van trigar a aparèixer altres modalitats com el turisme d’aventura i el turisme cultural, fins avui quan ja compta amb variants tant diverses com l’enoturisme o el turisme ornitològic.
Pràcticament tots els municipis, o més exactament territoris, consideren amb encert que disposen dels recursos suficients per bastir una oferta turística amb atractiu. No és estrany que un municipi disposi d’un castell, un curs fluvial, un producte gastronòmic o qualsevol altre element que, un cop sigui adientment condicionat, pugui constituir el centre temàtic d’una visita que generi rèdits a l’entitat que la impulsa.
Usualment la visió política recull la conveniència de no solament reparar els desperfectes del castell, crear les rutes turístiques o construir les instal·lacions necessàries per gaudir de la natura, sinó que tenen molt en compte la importància d’impulsar una bona campanya promocional, de donar a conèixer el producte ofert, però aquesta visió, lluny de ser desencertada, és incompleta.
En efecte, sense una promoció i comercialització adient, les possibilitats d’èxit en una estratègia turística es minimitzen. En aquest sentit, cal comercialitzar i saber vendre els potencials turístics a l’exterior a través d’una estratègia de marca clarament definida; però, és realment l’element diferencial que generarà riquesa en el nostre municipi?
La resposta és més complexa del que en principi podria semblar. En primer lloc, si ens situem sota un paradigma estrictament liberal en l’economia, l’emprenedor hauria de veure l’oportunitat d’oferir serveis als visitants que passen el matí fotografiant el nostre castell o gaudint de l’aire pur del nostre bosc; i en efecte, aquesta situació es dona de forma usual.
El problema sovint va relacionat amb la continuïtat de la comercialització i l’estacionalitat del turisme. Mantenir una campanya de promoció el suficientment intensa i continuada en el temps sense la col·laboració del sector privat és, per la major part de les administracions locals catalanes, pràcticament impossible. A més a més, independentment de l’economia, la major part dels equipaments turístics registren temporades amb més i menys presència de visitants. No és estrany que aquests condicionants impideixin que els nostres emprenedors tinguin el temps necessari per confirmar l’oportunitat, plantejar-se el projecte vital, reunir els fons necessaris i implementar la seva activitat, causant així el fracàs econòmic de la nostra estratègia de desenvolupament turístic.
En termes generals, existeixen diverses estratègies per aconseguir rendiment econòmic a partir del turisme, però bàsicament es poden agrupar en dos tipologies: el pagament per accés i la prestació de serveis. La primera alternativa és senzilla, i es tracta de sol·licitar als visitants un pagament econòmic a canvi de visitar l’element turístic, com és pagar a l’entrada d’un museu o centre d’interpretació. La segona estratègia és l’oferta de serveis comercials i turístics als visitants, una fórmula que facilita una millor difusió dels recursos econòmics entre el global de la població, però que també exigeix d’un major esforç i continuïtat.
En definitiva, l’element fonamental és ser capaç de plantejar el comerç i el turisme des d’una perspectiva integral. No podem entendre la realitat comercial com un element aïllat del context econòmic dels municipis, pel que qualsevol campanya de dinamització comercial ha de ser-ho, també, de desenvolupament econòmic local i turística.
Deja un comentario