Els Polígons d’Activitat Econòmica, o PAE, són un dels actius més importants en les estratègies de desenvolupament local de les entitats locals ja que, per definició, són els espais on es pot concentrar amb més intensitat l’activitat econòmica, tant en l’espai urbà com extraurbà.
En parlar d’un PAE, hom pensa ràpidament en el model dels polígons industrials en zona periurbana o en els districtes tecnològics de les ciutats. Aquesta visió, si bé és la més habitual, no és del tot acurada, ja que hi ha una gran quantitat de models i formats, classificables en dues categories, segons criteris econòmics i geogràfics, i segons l’activitat que s’hi porta a terme. A més a més, aquestes dues categories presenten un elevat grau de complementarietat, essent possible (i habitual) la combinació dels elements. Així, un PAE és tant una explotació ramadera aïllada a la zona rural d’un poble a un edifici d’oficines enmig d’una gran ciutat.
La dinamització dels PAE comença amb la mateixa fase de planificació prèvia a la creació del polígon, però és usual que aquesta planificació no es doni d’una forma prou desenvolupada o concreta, sigui per motius de costos, de manca de previsió o de simple impossibilitat tècnica. En aquest sentit, en el territori català trobem múltiples exemples de bones i exitoses pràctiques, però també de situacions en que, per diferents motius, els polígons han quedat gairebé buits.
Quan ens trobem davant una d’aquestes situacions negatives, trobem diverses estratègies d’actuació:
– En primer lloc, cal conèixer quina és la situació real del PAE. Sovint, una diagnosi multivariant pot obrir noves perspectives a partir de la participació del teixit empresarial i social local. A partir d’aquí, ens podem plantejar un anàlisi amb estructura DAFO que ens plantegi en quin entorn competitiu ens trobem i quines són les nostres potencialitats o febleses.
– Només a partir d’una diagnosi veritable ens podem plantejar establir un pla d’actuació per la dinamització. El procediment per fer-ho pot variar des d’un punt de vista metodològic, però sense una veritable diagnosi els resultats no seran els més òptims.
– La dinamització del PAE ha de plantejar-se des d’un punt de vista de potenciació dels recursos locals. És lògic pensar que la inversió forània pot ésser beneficiosa, per generar ocupació de forma ràpida i permetre una transferència tecnològica, però cal incidir que aquesta inversió ha de considerar-se com un pas intermedi cap a la potenciació del recurs local. És molt habitual que municipis creïn districtes industrials de model Gran indústria i parc de proveïdors, els quals generen ocupació i emprenedoria local, però sota un paradigma d’alta dependència de la gran indústria. Si aquesta canvia d’ubicació, desapareix també tota l’ocupació indirecta, creant una situació traumàtica en el territori.
– En aquests termes, l’aposta per la innovació sol ésser la primera resposta, i també la més encertada. Cal entendre que la innovació pot donar-se en moltes formes, i no solament sota el concepte del districte tecnològic: la innovació en el producte o el servei, la presentació, la comercialització, la distribució… permeten un model allunyat dels centres de coneixement com les universitats i que resulta en estructures laborals estables i creació de riquesa.
– Oferir serveis (siguin públics, privats o concertats) des del punt de vista de la conservació, el manteniment o la gestió del PAE és una solució que també pot servir per millorar la nostra atractivitat, ja que les empreses poden beneficiar-se dels costos decreixents de les economies d’escala.
– Promocionar el PAE és un element que ha de tenir-se en compte des del primer moment de la vida de l’equipament. Promoció no solament és fer publicitat o la sortida al mercat dels terrenys,
sinó que també és qualsevol activitat que faciliti el posicionament estratègic en el mercat i com actiu en el territori, tant com per atreure noves inversions com per destacar els elements de competitivitat que afavoreixi la imatge de les empreses existents.
– La política econòmica del municipi és el darrer dels elements que cal observar. No és d’estranyar que es donin dues possibilitats contraposades, en funció dels objectius que es volen incentivar: taxes baixes per incentivar l’arribada i creació de noves empreses, taxes altes per la contribució al manteniment dels serveis oferts.
En definitiva, la dinamització dels PAE sovint depèn de múltiples factors. Permeteu-me acabar amb una reflexió: L’element clau és, però, la capacitat d’adaptar el teixit econòmic local a un entorn competitiu canviant sobre un model de millora i desenvolupament dels recursos propis en favor de la creació d’ocupació i riquesa en l’entorn municipal. L’equilibri entre les polítiques fiscals i els serveis de valor afegit prestats sol ésser un valor molt important, però sovint és més important encara una adient planificació urbanística, el que ens pot permetre minimitzar el gran problema dels subministraments, i especialment els energètics, els quals cada vegada més es posicionen com el veritable cavall de batalla dels propers anys.
Deja un comentario